Hola Antònia, com va l’hivern? Es comença a fer llarg, no?
El 2 de febrer de 2005 el carrer Comte de Tarragona es va esquerdar. Aquest mes s’ha complert 11 anys del desallotjament dels veïns de les seves pròpies cases. No vull parlar de les vicissituds que van passar aquesta gent, de les mobilitzacions, dels advocats, de les discussions i tampoc dels diners. Vull parlar dels veïns.
Jo fa uns 5 anys que vaig anar a parar a aquest carrer i als dos dies vaig veure que tenia quelcom d’especial que no havia trobat a altres llocs de la Part Alta on havia viscut. Aquesta màgia del carrer no la formaven ni els pilons pintats ni els solars i les cases abandonades. Aquest carrer tenia un veïnat que les havia passat magres, gent que s’havia quedat sense casa i d’altres que tot i tenir-ne es van arromangar per reivindicar una solució al problema.
|
No sé si Tarragona és un poble, com diuen molts, però puc assegurar que els meus veïns (i veïnes) em fan sentir com si estigués al meu. Ells fan certa la dita de que “val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”.
Estic segur que això que passa al Comte també déu passar a altres carrer del barri, no som tant especials. I arribats a aquest punt em pregunto: què serà de totes aquestes relacions de veïnatge si continuen proliferant els pisos turístics? Quins lligams tindran els veïns si part d’ells passen dos dies al carrer i “si te he visto no me acuerdo”? Es deshumanitzarà aquest racó de la ciutat si es continuen abandonant cases pel seu estat?
La Part Alta està malalta i és bona part de la gent que hi viu (nous i vells) qui s’encarreguen d’assistir-la mentre agonitza. Si matem les relacions humanes dels veïns el barri està condemnat a la mort.
Més notícies:
Comentaris
